Amb l’arribada de l’estiu les famílies amb infants ens veiem abocades a organitzar uns temps i horaris ben diferents als que caracteritzen la resta de l’any. El trencament de les rutines que comporten la vida escolar suposa un repte important que pot esdevenir un problema o una oportunitat, tot depèn de la nostra capacitat com a grup de persones diverses per adaptar-nos a realitats canviants. És temps d’indagar els recursos existents en el nostre entorn proper, conciliar els horaris laborals amb les vacances dels infants i adolescents, gaudir de més temps de convivència, generar noves maneres de viure en família…
I en tota aquesta veritable revolució domèstica una pregunta comença a fer-se lloc sense contemplacions “On anirem de vacances?” Cal reconèixer, però, que marxar de vacances no està actualment a l’abast de tothom. De vegades, simplement degut a la impossibilitat de disposar de vacances en el període estival, d’altres degut a les dificultats per assumir una despesa extraordinària que en el cas de les famílies amb infants s’incrementa enormement. Com a associació de famílies d’acolliment, coneixem i valorem l’esforç dut a terme en els darrers anys per part de l’ICAA per incrementar els ajuts a la manutenció dels infants i joves en acolliment familiar, així com les millores introduïdes per accedir al programa “Vacances en família” però tot i així hi ha aspectes que cal millorar: s’ha perdut el complement que hi havia en el passat per activitats extraordinàries de lleure i vacances i cal recordar una vegada més la impossibilitat que les famílies extenses accedeixin als mateixos complements que les famílies alienes, generant així un greuge que no ens cansarem de denunciar. Per tant, com a pares d’acolliment acabem transformant aquest “On anirem de vacances?” per un “Anirem de vacances?” Si finalment podem respondre afirmativament a la pregunta, comença llavors un veritable projecte carregat de decisions, il·lusions, estimacions i organització que posen a prova tota la nostra capacitat com a gestors de la llar.
Hi ha moltes maneres de marxar de vacances però en aquest article hem pensat dedicar-nos a descriure les vacances en un càmping a partir de dues experiències reals viscudes aquest estiu per famílies de la nostra associació, visualitzant així semblances i diferències en el dia a dia d’un càmping de muntanya i d’un càmping de litoral.
MUNTANYA
El nostre càmping és a la muntanya. Està ple d’arbres, plantes, roques,…
Podríem dir que es una mica salvatge. El travessen dos rius que baixen l’aigua del desglaç. El poble és relativament a prop, podem anar caminant tot fent una passejada, tot i que quan anem a comprar solem anar en cotxe.
Cada dia esmorzem junts, adults i nens, i xerrem i riem. Després toca rentar plats, feina en la que els nens també col·laboren. I en acabat a jugar.
Bicicleta, pilota, piscina, més piscina, activitats organitzades pel càmping, i, també, algunes entremaliadures: ara que han anat al riu i s’han mullat les sabates, ara que he caigut i m’he pelat els genolls, ara que ens hem enfadat amb els amics, ara que ens hem tornat a fer amics…
Costa que a l’hora de dinar tothom sigui puntual, per això el lema és “Qui no arribi quan es para taula es queda sense dinar”.
A primera hora de la tarda, tranquil·litat; és hora de migdiada i aprofitem per fer una mica de deures (no hem d’oblidar el que hem après durant el curs). També és moment de respectar també el descans dels veïns. Aquí vivim a tocar els uns dels altres, no ens separen parets insonoritzades… només la roba de la tenda o una lleugera paret de caravana marca uns límits que sovint ens saltem per compartir xerrades i fins i tot alguna paella.
I tornem-hi! Jocs, piscina, activitats, berenar, més jocs, …Sembla que a aquests nens els hi falten hores per fer tot el que es pot fer.
I arribem al sopar. Les sobretaules s’allarguen, els nens i els acollidors ens apropem i els jocs de taula ens fan compartir plegats una estona. De tota manera, sovint al vespre també hi ha activitats al càmping: un dia cinema, un altre teatre, un altre actuacions musicals, …
Quan finalment és hora de dormir, estan esgotats. S’adormen ràpidament.
Nosaltres gaudim de la felicitat i alegria que els hi veiem i els dies passen tan ràpid!
LITORAL
Reconec la meva culpabilitat. És a mi a qui li agrada conèixer entorns diferents i per això cada estiu anem a un càmping diferent. Si fos per ells, més val un lloc bo i conegut que un de nou. L’any passat ens vam estrenar en els càmpings de litoral i aquest estiu hem repetit estil, però en una altra zona. Els càmpings grans s’estructuren en diferents zones amb els seus serveis i un espai central on es concentra bona part de les activitats comunes: piscina, supermercat, bar-restaurant, etc
Viatjant amb tenda, el primer que et planteges en arribar al càmping és aconseguir ombra al matí. Aquest any no teníem una parcel·la predeterminada, sinó que vam poder triar entre diferents opcions. Després de preguntar a d’altres campistes i intentar endevinar que faria el sol l’endemà al matí, Murphy va fer de les seves i ens va regalar el maleït sol matiner. Amb la lliçó ben apresa vam canviar de parcel·la i la resta de l’estada vam poder gaudir d’ombra gairebé tot el dia!
Si alguna cosa cal destacar de l’estada en el càmping és precisament la tranquil·litat de saber que ens trobem en un entorn prou gran com perquè els adolescents es puguin moure sense tenir la sensació de que els estem controlant, però també prou limitat com per poder minimitzar una mica els riscos. Relacionar-se amb altres joves de la seva edat s’esdevé, de manera sorprenent, en la cosa més fàcil del món: és la màgia del càmping. No porten ni 24 hores i ja formen part d’una xarxa d’amics que funciona per pròpia inèrcia: acceptant al qui arriba, acomiadant-se del que marxa, voltant de parcel·la en parcel·la i amb la zona wifi com a punt de trobada. La bicicleta o el patinet elèctric, de sobte, és gairebé més imprescindible que el telèfon i si l’estada és per pocs dies, el lloguer pot ser una bona opció.
Els àpats són els moments de convivència familiar, els instants per saber com van les coses, per on es mouen, per aclarir els embolics d’ahir, planificar alguna activitat… L’esmorzar, possiblement, el més previsible de tots. A l’olor de les pastes recent sortides del forn, es comencen a escoltar cremalleres pujant i baixant i els caps afloren entre lleganyes, sabatilles i carregadors. En canvi, el dinar i el sopar no sempre són tan previsibles: “m’han convidat a sopar a la parcel·la d’en…” “avui dina amb nosaltres” “demà vindran aquells amics i soparem tots junts al restaurant del càmping”… I relacionat amb tot això, el torn de fregar plats, que he de reconèixer que aquest any ha funcionat sense cap entrebanc (serà que n’anem aprenent!)
La resta del dia, entre piscina i activitats dins i fora del càmping, el temps passa a gran velocitat. Abans, molt abans del que ens imaginàvem, ens hem cruspit els dies de vacances i comencem a notar els primers símptomes del síndrome post-vacacional. Però una cosa és segura, ja tenim una altra bona experiència que ens acompanyarà per sempre més.
Abans d’aquest esdeveniment, havíem dedicat molts mesos a treballar internament aquesta idea, ens havíem esforçat per tal de pensar-hi de manera responsable, seleccionant alguns moments que vam considerar important compartir. Havíem cercat imatges, paraules i expressions per poder-los explicar i n’havíem dut a terme la corresponent recollida de relats. Amb temps, il·lusió, generositat i tendresa havíem confegit el “Moments de goig”, una publicació que ara ha vist la llum i que esperem difondre àmpliament per tal de seguir promovent la cultura de d’acolliment. 
Per tant, tot i que valorem positivament els passos que es van fent en una bona direcció, en el reconeixement de la necessitat que tenim les famílies d’acolliment de fer-nos costat els uns amb els altres, pensem que hi ha un aspecte fonamental que no s’està prenent en consideració: la nostra experiència com a famílies d’acolliment no suposa un seguit de traumes que superar sinó valors que aportar a la nostra societat. Enlloc d’empoderar-nos per actuar com a promotors de la cultura de l’acolliment, sembla que se’ns vulgui victimitzar com a col·lectiu que precisa suport i que no té res que oferir fora de les seves pròpies relacions de suport. No és aquest un paper que vulguem assumir i seguim convençuts del valor de les nostres experiències per posar-les a disposició de tothom. 
AFATAR 